Advertència: tot els personatges que surten aquí són purament imaginaris, sobretot el de l'autor.
Doncs ningú em va venir a dir res. Tot semblaven pacífiques famílies endormiscades esperant l'arribada d'algun familiar. El de KK-travel em va demanar el nom i el va marcar a la fulla- n'hi havia mitja dotzena més, que havíem d'esperar perquè el taxi era compartit. Mentrestant vaig anar a treure diners, amb la meva targeta black d'arquia amb la que no pago comissió- haha. Al primer caixer, un petit rètol anunciava que disposava de l'última tecnologia: un pentium. Em vaig passar mitja hora posant i traient la targeta, patint perquè no em vinguessin a robar i regalimant suor per les orelles. Res a fer. En canvi el segon va anar prou bé, només que ... quina quantitat de rupies volia? No tenia ni idea del canvi, i a l'atzar en vaig fer sortir 5000. Un número bonic, a veure de què em serviria.
Al cap de poc van arribar els altres i ens vam dirigir al pàrquing amb el conductor, que no parlava anglès. En canvi un altre company de viatge sí, en Dnyanoba, i vam estar parlant. Venia sovint a Europa, li agradava molt, en viatges de treball: era dissenyador de molins de vent elèctrics. S'havia passat un mes a Alemanya per la seva empresa- ja veieu que els tòpics de l'Índia van caient, un per un.
L'Índia per fi ens envoltava. Anar en cotxe a l'Índia s'assembla a aquelles parades d'autos de xoc de les fires de poble. Hi ha com un sentit general de la circulació, sí, però amb tantes excepcions que es fan difícils d'endevinar. També és veritat que aquí condueixen per l'esquerra i això et porta sorpreses, però per exemple trobes:
- mil sots de profunditat desconeguda, alternats amb speed-killers, sobre-elevacions per sorpresa
- de qualsevol lloc s'incorporava un cotxe, el nostre també, a la circulació.
- en un encreuament es feia servir una lògica desconeguda per veure qui passava primer. Sembla que hauria de ser el més gros, però no, era el més ràpid, sovint un rick-shaw a risc de la seva vida. D'altra banda si fessin servir les nostres normes viàries quedaria tota l'Índia paral·litzada!
- no hi ha problema de tenir el cotxe del costat a menys d'un pam, ni que passi a menys d'un pam d'un vianant
- si el del cotxe de davant frena és millor canviar de carril sense frenar ni, sembla, mirar si hi ha ja algú amb la mateixa idea
- les vaques ja s'apartaran. Gossos i porcs, també, i tocar el pito és gratis.
Encara a Mumbai els ulls no donen l'abast, davant de l'estètica índia que regalima per tot arreu: barroquisme, cutreria i tansemfotisme a parts iguals. Decoracions magnífiques podrides, botiguetes a qualsevol racó, anuncis enormes de fa 10 anys (o potser no, un d'una acadèmia de mecanografia?). I, sota un pont, un cinquantena de cotxes i rick-shaws amb rovell vermell, abandonats des de fa anys.
Per fi vam agafar l'Express Way cap a Pune. Jo, entre la son i les emocions semblava en Johny Depp de Dead man. O sigui que no em vaig estranyar quan, al cap de dues hores, en parar en restaurant de camí per esmorzar, vaig veure passar una rata de pam (d'alt) que corria, amb les ungles patinant sobre el marbre dels esglaons de l'entrada.
Per sort en Dnyanoba m'havia apadrinat i em va aconsellar què podia agafar per esmorzar i també que era millor no treure tot el feix de bitllets que havia tret del caixer cada vegada que pagués. Vaig descobrir que quan demanes un preu els indis sempre diuen el mateix: xuifty rupiees. És a dir, entens rupies, però res més. Jo el que faig és donar-los, a l'atzar, un dels bitllets del feix, amb resultats varis.
Un parc temàtic
I doncs per fi vaig arribar a l'Osho Meditation Resort. Tenia reservada una habitació a la Guesthouse, i els meus plans eren de fer així una aterrada suau a l'Índia. Efectivament, el servei és excel·lent, tothom és molt amable i molt professional. A l'entrada per exemple van trobar la meva fitxa de fa 10 anys, i amb això em vaig estalviar unes 500 rupies.
Qui és l'Osho?
És una mena de Dalí de la meditació. És famós per varis sidrals que va muntar als EE.UU. (un de sonat va ser repartir amanida amb salmonelosi a la regió abans d'una elecció per evitar que la gent votés), per haver comprat un centenar de rolls-royce, pels seus discursos provocadors i desacomplexats sobre tot. És un comunicador brillant, com en Dalí, i com ell em fa l'efecte que el personatge es va acabar menjant la persona.
Què hi busco aquí?
Doncs bàsicament posar a prova el que se i faig. Veure com em sento en condicions diferents, experimentar, sentir, veure. Veure si estic content de com veig la vida, trencar rigideses, obrir esquemes.
I què hi he trobat?
El lloc és un enorme complexe dedicat a la meditació. Amb edificis impresionants, una piscina, jardins meticulosament mantinguts per eixams de senyores índies desdentades. A tot arreu l'Osho (la seva imatge, ell no que és mort), els seus vídeos, les seves frases. El menjar, molt bo. I tot, amb preus europeus. Pagues l'hotel a part, i després l'entrada al resort per dies. Si ho agafes en packs, el 3er dia és més barat- una temptació a la que vaig caure i que després me'n vaig arrepentir, però no m'anticipo.
Particularitats del lloc:
- et fan a l'entrada un test de HIV. No sé per què, perquè no hi he vist ni sexe ni drogues. O potser no m'hi han convidat, no acabo de ser el perfil exacte potser.
- durant tot el dia et fan anar amb una túnica morada. Menys a la meditació del vespre, que l'has de fer en túnica blanca. L'explicació és que així s'augmenta la vibració del grup. Per mi té l'avantatge que així no haig d'anar pensant cada dia què em poso, però en canvi em deixa amb el dubte de si em poso la ronyonera per sobre o per sota. Per sota queda més bé perquè no es veu, però en canvi m'obliga a pujar tota la túnica per agafar la targeta d'entrada, i ensenyar així les intimitats de manera sorpresiva. No cal dir que és també elsés un bon negoci, perquè ells mateixos te les poden vendre (2000 Rs). Jo, bon català, ja havia anat a comprar-les a una botiga de fora, i regatejant havia aconseguit un bon preu (1300 Rs). No he comprat el banyador de color preceptivament morat, no conto banyar-me.
- a l'entrada et fan passar sempre per una porta amb detector de metalls, i tenen un escàner per veure les bosses. T'ho fan fer cada vegada, però només la primera fan veure que miren alguna cosa. La resta, el vigilant, avorrit, et fa senyal que passis encara que la porta hagi pitat com un dimoni. Ah, les aparences...
- has de comprar una targeta amb números (com la del bingo), pel menjar i les begudes. En comptes de pagar, et ratllen línies de la targeta. Com que tot ja ho has pagat abans, si perds la targeta negoci rodó.
El primer dia et fan un petit tour perquè coneguis tot el que hi ha. Vaig fer-lo amb una altra noia que també havia arribat, una tal Emily, americana d'Alabama, que feia una cara com si haguessin condemnat a mort el seu pare. Una part del tour consisteix en aprendre bé les normes de la casa. Te les donen en 5 fulles, i al mateix temps t'obliguen a escoltar-les grabades, amb una veu lenta i, com dir-ho, seductora? Persuasiva? Com si fossis tonto? Una manera més doncs de treballar les emocions negatives, en aquest cas l'impaciència i les ganes de marxar.
En la segona part, una senyora ja grandota i grossa d'orígen alemany ens volia convèncer que ens apuntéssim a un retreat de 3 dies en grup. L'oferta incloia tenir a algú mirant-te als ulls (us ho juro), dormir tots junts en grup (petit somriure) i plantejar-se preguntes espirituals. La dona va fer una pausa dramàtica, i li va dir a l'Emily, de cop, "Who is in?". Això la va desconcertar molt, no s'ho esperava. "In?" I l'altra "yes, in". "In, what?". "Inside!" "Inside what?" Evidentment no ho pillava i tot plegat era molt còmic. A mi malaurdament no em va fer cap pregunta. Això que tenia la resposta preparada, fos quina fos la pregunta: "Cocodrilo dundee!".
Era ja l'hora de dinar, que vaig fer sol, observant el personal. Hi havia per una banda homenots que dinaven també sols i semblaven ben perduts, com jo, però indis i amb el cap baix. De l'altra grups de gent vestida de negre (els que fan de voluntaris) discutint vigorosament sobre alguna cosa, però de manera entretallada- és a dir, gran discurs, pausa meditativa, seguent discurs, pausa, etc. I finalment noies que patien alguna gran pena que no podien explicar a ningú, soles o a vegades també en grup, parlant baix per confirmar la seva desgràcia.
Només d'entrar a l'edifici et dóna la rebuda un llarguíssim Rolls-royce, de la col·lecció que debia tenir suposo, i una noia que amablement et demana que et posis mitjons blancs (inclosos al preu) per no embrutar el terra de la sala, de marbre blanc sense tractar. A continuació passes per una biblioteca enorme amb llibres de meditació, antropologia i mil coses que no veig, però que em fa l'efecte que ningú llegeix des de fa anys. Després ve el més inquietant: una sala no gaire gran, com de consultori de dentista, amb totes les superfícies emmirallades i, enmig, s'endevina el que sembla una cadira efectivament de dentista coberta per un llençol blanc. Fa basarda perquè fa l'efecte que hi hagi d'haver algú a sota. Tot plegat hagués fet les delícies d'en Dalí.
I, per fi, la sala de meditació. Rodona, d'uns 15 m de diàmetre, amb la meitat envidriada i l'altra parcialment emmirallada. Del sostre, molt alt, pengen 3 làmpares enormes rodones de llum regulable, i tot està fet d'un preciós marbre blanc. La veritat és que la sala és molt maca. M'assec sobre d'una cadireta de meditació ortopèdica però eficaç, i començo doncs a treballar. Els 30 minuts passen ràpid.
Envalantonat, m'apunto al següent taller: Nadabrahma meditation, que es fa sempre a l'OSHO auditorium. Aquest edifici és el més espectacular de tots: s'hi arriba per una llarga passarel·la envoltada d'aigua, com una mena de castell. I més encara perquè abans d'accedir-hi et passen un detector de metalls manual per tot el cos, i miren minuciosament els coixins i la cadira de meditació que portes. Val la pena tot això: la sala és enorme, rectangular, tan gran que fa difícil de donar-ne una mesura. Potser 100 metres de costat? El terra és de marbre negre, preciós, i el sostre és una piràmide que acaba en un sol punt. Aquesta piràmide està una mica elevada del terra, de manera que entra llum natural pels costat, i té llum regulable que surt de la seva base. Davant de tot la pantalla d'un projector. Tot plegat, i no sé perquè, em fa pensar en Star Trek.
Amb un vídeo t'expliquen com va la meditació: et passes mitja hora fent mmmm, després 7 minuts i mig movent les mans en forma de cor cap endavant, després el mateix però cap a tu i els palmells cap avall, i després 15 minuts sense fer res.
Comencem doncs. De fons posen una música de campanes força inspiradora, i jo amb totes les ganes començo a hummmejar. No passa ni un minut sense que em piqui la gola horriblement, potser agreujat perquè la sala de tant gran que és hi fa molta fred, que els quatre gats que som no arribem a mitigar. Aguanto com puc la primera mitja hora, tot fent de tant en tant algun hum com si fos un motor en pana, però quan arriba la part de les mans, ja tremolant i de fet sentint-me una mica fora de lloc, decideixo sortir per cames. La porta és tancada però no amb clau, i fora m'espera l'aire fresc i el guardià amb el detector.
Perdoneu-me que em faci pesat, i podeu saltar-vos el pàrraf, perquè encara em queda una altra meditació per explicar, la que de fet és la més esperada: la Evening meditation. Es fa en el mateix lloc, a les 18:30, i té una estructura també ben particular. Per començar, et fan posar la túnica blanca, i tot el que portes ha de ser blanc. I es comença ballant així lliurament, als ritmes d'una música que et posen. El primer dia va ser força maca, com una peça de Kroke que comença amb violins i acaba així amb bateria fotent-li canya. Això no és però fàcil de ballar; el ritme és marcat, fàcilment el ballaria com un Scottish, però en ser tot sol, i portar així una túnica estreta no és fàcil de moure'm. I els altres no inspiren massa: alguns es mouen espasmòdicament, d'altres fan senyals com si avisessin un helicòpter de rescat, i encara d'altres fan com jo, miren als altres i ho imiten. Avui, en canvi, que ja és el segon dia, he vist una mica lluny una noia que ballava admirablement, amb una harmonia perfecte, realment amb el sentit de la música, i m'hi he inspirat. De fet, i per no rondinar contínuament, és preciós de veure gent de totes les edats i condicions ballant. I, fent un incís, també es sorprenent la quantitat de dones índies amb la pell ben ben negra.
En un moment determinat, sense avisar, es para la música de cop, se sent un timbaleig ressonar (que podria recordar el grinyol d'una tapa de taud obrint-se però això ja és massa fantasia) i la gent crida, tota junta, OSHO!! i la música continua, i la gent torna a ballar. Jo no he dit res, amb la por que, com em passa sempre, jo engegui quan els altres acabin i em quedi jo sol cridant OSHO enmig del silenci dels altres. Doncs això ho fem tres vegades, a ritme cada vegada més accelerat, fins que per fi et deixen parar i seure i observar. Observes sobretot la suor intensa que et surt regalimant pels porus de la cara. Un cop has quedat ben amarat, posen el vídeo de l'Osho.
Un vídeo de fet incomprensible fins que no t'habitues a l'accent indi. Porta una barba llarguíssima, espatlleres i barret, expressió facial estàtica i ulls un pèl massa oberts (com si li digués algú mira'm l'ull que em sembla que hi tinc un mosquit). Mou les mans rígidament, en bloc, lentament, els dits només una mica, per enfatisar el que diu. La càmera l'agafa d'un primer pla absolut, total.
Se'm fa llarg, llarguíssim (segur que dura una hora). Passo fred, m'adormo (fa 24 hores que no dormo en un llit), em desperto i encara hi és, em torno a dormir. És inquietant que de tant en tant algú de la sala riu d'alguna cosa que ha dit l'Osho: hahaha, se sent enmig del buit. Mig mort com estava, no aconsegeixo agafar amb humor l'última part de la meditació: es tracta de parlar en una llengua imaginària, gesticulant expansivament i cridant com un boig. Ho provo i no em surt, la meva llengua imaginària no la parlaria ningú. En canvi els altres ho fan molt bé, massa bé i tot perquè semblen bojos de veritat.
Surto de tot això més abatut que feliç, i decideixo que el segon dia em limitaré a les meditacions clàssiques en silenci, i a aquesta que potser mereix una segons oportunitat.
L'endemà a l'hora de dinar surto amb la safata i escullo a l'atzar una taula on hi ha un noi, que parlant resulta ser del Rajastan. Em diu que té 25 anys, dona i una filla que m'ensenya al mòbil. Es dedica a fabricar envasos de menjar. No parla massa bé l'anglès, i suposo doncs que és un mal-entés quan, després de sentir que jo fa dos mesos que m'he separat, em pregunta com qui no vol la cosa si no em ve de gust sexe. Davant l'ambiguitat de la situació, tiro milles i li dic que ara el que té prioritat sobre l'entrecuix és el cor. Cosa, ves per on, és la veritat.
I decideixo que tot plegat ja n'hi ha prou. Retiro veles, i l'endemà me'n vaig ja cap a l'hotel de Pune, i faré la inscripció de ioga i em deixaré de tantes tècniques.
Me'n vaig, envejant-los. Perquè jo aquesta fe no la tinc. No la tenia ni de petit, quan veia la gent adreçant-se a les figures dels Sants per demanar-los favors, o quan fèiem a classe curses de Pare-nostres (es tractava de dir-los el més ràpid possible). Haig de dir que malgrat la meva ironia en descriure tot això tot plegat és respectable i segur que ha ajudat a molta gent. No pas menys ridícul segur que algú que vingui amb la mateix intenció irònica a les nostres classes de ioga.
Són ja la una de la nit, i demà me n'aniré cap a Model Colony, on hi ha el centre de Iyengar i l'hotel que vaig reservar, amb restaurants normals, rick-shaws i gent sense túnica. Ara continuaré llegint Krishnamurti, que demana l'atenció a cada instant fresc del present, per fer de cada acte un moment únic, de cada vida una camí irrepetible cap a la felicitat.
De Mumbai a Pune
Quan vaig venir fa deu anys sortir de la porta d'aquest mateix aeroport la sortida va ser traumàtica: desenes de conductors em demanaven a crits on volia anar, encerclant-me com si fos un partit de rugbi. Aquesta vegada, en previsió, em vaig posar l'anorac per la pluja, la motxila grossa a darrera, una de petita a davant i la ronyonera amb la cartera a sota, i vaig traspassar el control de seguretat.Doncs ningú em va venir a dir res. Tot semblaven pacífiques famílies endormiscades esperant l'arribada d'algun familiar. El de KK-travel em va demanar el nom i el va marcar a la fulla- n'hi havia mitja dotzena més, que havíem d'esperar perquè el taxi era compartit. Mentrestant vaig anar a treure diners, amb la meva targeta black d'arquia amb la que no pago comissió- haha. Al primer caixer, un petit rètol anunciava que disposava de l'última tecnologia: un pentium. Em vaig passar mitja hora posant i traient la targeta, patint perquè no em vinguessin a robar i regalimant suor per les orelles. Res a fer. En canvi el segon va anar prou bé, només que ... quina quantitat de rupies volia? No tenia ni idea del canvi, i a l'atzar en vaig fer sortir 5000. Un número bonic, a veure de què em serviria.
Al cap de poc van arribar els altres i ens vam dirigir al pàrquing amb el conductor, que no parlava anglès. En canvi un altre company de viatge sí, en Dnyanoba, i vam estar parlant. Venia sovint a Europa, li agradava molt, en viatges de treball: era dissenyador de molins de vent elèctrics. S'havia passat un mes a Alemanya per la seva empresa- ja veieu que els tòpics de l'Índia van caient, un per un.
L'Índia per fi ens envoltava. Anar en cotxe a l'Índia s'assembla a aquelles parades d'autos de xoc de les fires de poble. Hi ha com un sentit general de la circulació, sí, però amb tantes excepcions que es fan difícils d'endevinar. També és veritat que aquí condueixen per l'esquerra i això et porta sorpreses, però per exemple trobes:
- mil sots de profunditat desconeguda, alternats amb speed-killers, sobre-elevacions per sorpresa
- de qualsevol lloc s'incorporava un cotxe, el nostre també, a la circulació.
- en un encreuament es feia servir una lògica desconeguda per veure qui passava primer. Sembla que hauria de ser el més gros, però no, era el més ràpid, sovint un rick-shaw a risc de la seva vida. D'altra banda si fessin servir les nostres normes viàries quedaria tota l'Índia paral·litzada!
- no hi ha problema de tenir el cotxe del costat a menys d'un pam, ni que passi a menys d'un pam d'un vianant
- si el del cotxe de davant frena és millor canviar de carril sense frenar ni, sembla, mirar si hi ha ja algú amb la mateixa idea
- les vaques ja s'apartaran. Gossos i porcs, també, i tocar el pito és gratis.
Encara a Mumbai els ulls no donen l'abast, davant de l'estètica índia que regalima per tot arreu: barroquisme, cutreria i tansemfotisme a parts iguals. Decoracions magnífiques podrides, botiguetes a qualsevol racó, anuncis enormes de fa 10 anys (o potser no, un d'una acadèmia de mecanografia?). I, sota un pont, un cinquantena de cotxes i rick-shaws amb rovell vermell, abandonats des de fa anys.
Per fi vam agafar l'Express Way cap a Pune. Jo, entre la son i les emocions semblava en Johny Depp de Dead man. O sigui que no em vaig estranyar quan, al cap de dues hores, en parar en restaurant de camí per esmorzar, vaig veure passar una rata de pam (d'alt) que corria, amb les ungles patinant sobre el marbre dels esglaons de l'entrada.
Per sort en Dnyanoba m'havia apadrinat i em va aconsellar què podia agafar per esmorzar i també que era millor no treure tot el feix de bitllets que havia tret del caixer cada vegada que pagués. Vaig descobrir que quan demanes un preu els indis sempre diuen el mateix: xuifty rupiees. És a dir, entens rupies, però res més. Jo el que faig és donar-los, a l'atzar, un dels bitllets del feix, amb resultats varis.
Un parc temàtic
I doncs per fi vaig arribar a l'Osho Meditation Resort. Tenia reservada una habitació a la Guesthouse, i els meus plans eren de fer així una aterrada suau a l'Índia. Efectivament, el servei és excel·lent, tothom és molt amable i molt professional. A l'entrada per exemple van trobar la meva fitxa de fa 10 anys, i amb això em vaig estalviar unes 500 rupies. Qui és l'Osho?
Què hi busco aquí?
Doncs bàsicament posar a prova el que se i faig. Veure com em sento en condicions diferents, experimentar, sentir, veure. Veure si estic content de com veig la vida, trencar rigideses, obrir esquemes.
I què hi he trobat?
El lloc és un enorme complexe dedicat a la meditació. Amb edificis impresionants, una piscina, jardins meticulosament mantinguts per eixams de senyores índies desdentades. A tot arreu l'Osho (la seva imatge, ell no que és mort), els seus vídeos, les seves frases. El menjar, molt bo. I tot, amb preus europeus. Pagues l'hotel a part, i després l'entrada al resort per dies. Si ho agafes en packs, el 3er dia és més barat- una temptació a la que vaig caure i que després me'n vaig arrepentir, però no m'anticipo.
Particularitats del lloc:
- et fan a l'entrada un test de HIV. No sé per què, perquè no hi he vist ni sexe ni drogues. O potser no m'hi han convidat, no acabo de ser el perfil exacte potser.
- durant tot el dia et fan anar amb una túnica morada. Menys a la meditació del vespre, que l'has de fer en túnica blanca. L'explicació és que així s'augmenta la vibració del grup. Per mi té l'avantatge que així no haig d'anar pensant cada dia què em poso, però en canvi em deixa amb el dubte de si em poso la ronyonera per sobre o per sota. Per sota queda més bé perquè no es veu, però en canvi m'obliga a pujar tota la túnica per agafar la targeta d'entrada, i ensenyar així les intimitats de manera sorpresiva. No cal dir que és també elsés un bon negoci, perquè ells mateixos te les poden vendre (2000 Rs). Jo, bon català, ja havia anat a comprar-les a una botiga de fora, i regatejant havia aconseguit un bon preu (1300 Rs). No he comprat el banyador de color preceptivament morat, no conto banyar-me.
 |
| La piscina i la meva cama en primer pla |
- a l'entrada et fan passar sempre per una porta amb detector de metalls, i tenen un escàner per veure les bosses. T'ho fan fer cada vegada, però només la primera fan veure que miren alguna cosa. La resta, el vigilant, avorrit, et fa senyal que passis encara que la porta hagi pitat com un dimoni. Ah, les aparences...
- has de comprar una targeta amb números (com la del bingo), pel menjar i les begudes. En comptes de pagar, et ratllen línies de la targeta. Com que tot ja ho has pagat abans, si perds la targeta negoci rodó.
El primer dia et fan un petit tour perquè coneguis tot el que hi ha. Vaig fer-lo amb una altra noia que també havia arribat, una tal Emily, americana d'Alabama, que feia una cara com si haguessin condemnat a mort el seu pare. Una part del tour consisteix en aprendre bé les normes de la casa. Te les donen en 5 fulles, i al mateix temps t'obliguen a escoltar-les grabades, amb una veu lenta i, com dir-ho, seductora? Persuasiva? Com si fossis tonto? Una manera més doncs de treballar les emocions negatives, en aquest cas l'impaciència i les ganes de marxar.
En la segona part, una senyora ja grandota i grossa d'orígen alemany ens volia convèncer que ens apuntéssim a un retreat de 3 dies en grup. L'oferta incloia tenir a algú mirant-te als ulls (us ho juro), dormir tots junts en grup (petit somriure) i plantejar-se preguntes espirituals. La dona va fer una pausa dramàtica, i li va dir a l'Emily, de cop, "Who is in?". Això la va desconcertar molt, no s'ho esperava. "In?" I l'altra "yes, in". "In, what?". "Inside!" "Inside what?" Evidentment no ho pillava i tot plegat era molt còmic. A mi malaurdament no em va fer cap pregunta. Això que tenia la resposta preparada, fos quina fos la pregunta: "Cocodrilo dundee!".
Meditacions vàries
Consultant el full "Week ahead" on surten totes les activitats veig que ja és hora de deixar de criticar i posar-me mans a l'obra: està anunciada per les 14:00 un "silent sitting" que no sembla massa difícil. Però que ho pot ser: per començar, l'Osho té absolutament prohibit de tossir o estornudar durant una meditació, fins al punt que qui ho faci ha de sortir de la sala per no tornar-hi. I ho surt, o el fan sortir. El segon punt és el lloc: Chuang Tzu. El busco una estona al mig del bosc Ti Chuan (que s'hi assembla), per acabar anant a petar per casualitat a la part de darrera de l'edifici. Els veig a tots a través de la paret de vidre, asseguts i a punt, sense poder-hi entrar jo, fins que faig la volta i trobo la porta, com sempre fent (una mica) de tard.Només d'entrar a l'edifici et dóna la rebuda un llarguíssim Rolls-royce, de la col·lecció que debia tenir suposo, i una noia que amablement et demana que et posis mitjons blancs (inclosos al preu) per no embrutar el terra de la sala, de marbre blanc sense tractar. A continuació passes per una biblioteca enorme amb llibres de meditació, antropologia i mil coses que no veig, però que em fa l'efecte que ningú llegeix des de fa anys. Després ve el més inquietant: una sala no gaire gran, com de consultori de dentista, amb totes les superfícies emmirallades i, enmig, s'endevina el que sembla una cadira efectivament de dentista coberta per un llençol blanc. Fa basarda perquè fa l'efecte que hi hagi d'haver algú a sota. Tot plegat hagués fet les delícies d'en Dalí.
I, per fi, la sala de meditació. Rodona, d'uns 15 m de diàmetre, amb la meitat envidriada i l'altra parcialment emmirallada. Del sostre, molt alt, pengen 3 làmpares enormes rodones de llum regulable, i tot està fet d'un preciós marbre blanc. La veritat és que la sala és molt maca. M'assec sobre d'una cadireta de meditació ortopèdica però eficaç, i començo doncs a treballar. Els 30 minuts passen ràpid.
Envalantonat, m'apunto al següent taller: Nadabrahma meditation, que es fa sempre a l'OSHO auditorium. Aquest edifici és el més espectacular de tots: s'hi arriba per una llarga passarel·la envoltada d'aigua, com una mena de castell. I més encara perquè abans d'accedir-hi et passen un detector de metalls manual per tot el cos, i miren minuciosament els coixins i la cadira de meditació que portes. Val la pena tot això: la sala és enorme, rectangular, tan gran que fa difícil de donar-ne una mesura. Potser 100 metres de costat? El terra és de marbre negre, preciós, i el sostre és una piràmide que acaba en un sol punt. Aquesta piràmide està una mica elevada del terra, de manera que entra llum natural pels costat, i té llum regulable que surt de la seva base. Davant de tot la pantalla d'un projector. Tot plegat, i no sé perquè, em fa pensar en Star Trek.
Amb un vídeo t'expliquen com va la meditació: et passes mitja hora fent mmmm, després 7 minuts i mig movent les mans en forma de cor cap endavant, després el mateix però cap a tu i els palmells cap avall, i després 15 minuts sense fer res.
Comencem doncs. De fons posen una música de campanes força inspiradora, i jo amb totes les ganes començo a hummmejar. No passa ni un minut sense que em piqui la gola horriblement, potser agreujat perquè la sala de tant gran que és hi fa molta fred, que els quatre gats que som no arribem a mitigar. Aguanto com puc la primera mitja hora, tot fent de tant en tant algun hum com si fos un motor en pana, però quan arriba la part de les mans, ja tremolant i de fet sentint-me una mica fora de lloc, decideixo sortir per cames. La porta és tancada però no amb clau, i fora m'espera l'aire fresc i el guardià amb el detector.
Perdoneu-me que em faci pesat, i podeu saltar-vos el pàrraf, perquè encara em queda una altra meditació per explicar, la que de fet és la més esperada: la Evening meditation. Es fa en el mateix lloc, a les 18:30, i té una estructura també ben particular. Per començar, et fan posar la túnica blanca, i tot el que portes ha de ser blanc. I es comença ballant així lliurament, als ritmes d'una música que et posen. El primer dia va ser força maca, com una peça de Kroke que comença amb violins i acaba així amb bateria fotent-li canya. Això no és però fàcil de ballar; el ritme és marcat, fàcilment el ballaria com un Scottish, però en ser tot sol, i portar així una túnica estreta no és fàcil de moure'm. I els altres no inspiren massa: alguns es mouen espasmòdicament, d'altres fan senyals com si avisessin un helicòpter de rescat, i encara d'altres fan com jo, miren als altres i ho imiten. Avui, en canvi, que ja és el segon dia, he vist una mica lluny una noia que ballava admirablement, amb una harmonia perfecte, realment amb el sentit de la música, i m'hi he inspirat. De fet, i per no rondinar contínuament, és preciós de veure gent de totes les edats i condicions ballant. I, fent un incís, també es sorprenent la quantitat de dones índies amb la pell ben ben negra.
En un moment determinat, sense avisar, es para la música de cop, se sent un timbaleig ressonar (que podria recordar el grinyol d'una tapa de taud obrint-se però això ja és massa fantasia) i la gent crida, tota junta, OSHO!! i la música continua, i la gent torna a ballar. Jo no he dit res, amb la por que, com em passa sempre, jo engegui quan els altres acabin i em quedi jo sol cridant OSHO enmig del silenci dels altres. Doncs això ho fem tres vegades, a ritme cada vegada més accelerat, fins que per fi et deixen parar i seure i observar. Observes sobretot la suor intensa que et surt regalimant pels porus de la cara. Un cop has quedat ben amarat, posen el vídeo de l'Osho.
Un vídeo de fet incomprensible fins que no t'habitues a l'accent indi. Porta una barba llarguíssima, espatlleres i barret, expressió facial estàtica i ulls un pèl massa oberts (com si li digués algú mira'm l'ull que em sembla que hi tinc un mosquit). Mou les mans rígidament, en bloc, lentament, els dits només una mica, per enfatisar el que diu. La càmera l'agafa d'un primer pla absolut, total.
Se'm fa llarg, llarguíssim (segur que dura una hora). Passo fred, m'adormo (fa 24 hores que no dormo en un llit), em desperto i encara hi és, em torno a dormir. És inquietant que de tant en tant algú de la sala riu d'alguna cosa que ha dit l'Osho: hahaha, se sent enmig del buit. Mig mort com estava, no aconsegeixo agafar amb humor l'última part de la meditació: es tracta de parlar en una llengua imaginària, gesticulant expansivament i cridant com un boig. Ho provo i no em surt, la meva llengua imaginària no la parlaria ningú. En canvi els altres ho fan molt bé, massa bé i tot perquè semblen bojos de veritat.
Surto de tot això més abatut que feliç, i decideixo que el segon dia em limitaré a les meditacions clàssiques en silenci, i a aquesta que potser mereix una segons oportunitat.
L'endemà a l'hora de dinar surto amb la safata i escullo a l'atzar una taula on hi ha un noi, que parlant resulta ser del Rajastan. Em diu que té 25 anys, dona i una filla que m'ensenya al mòbil. Es dedica a fabricar envasos de menjar. No parla massa bé l'anglès, i suposo doncs que és un mal-entés quan, després de sentir que jo fa dos mesos que m'he separat, em pregunta com qui no vol la cosa si no em ve de gust sexe. Davant l'ambiguitat de la situació, tiro milles i li dic que ara el que té prioritat sobre l'entrecuix és el cor. Cosa, ves per on, és la veritat.
I decideixo que tot plegat ja n'hi ha prou. Retiro veles, i l'endemà me'n vaig ja cap a l'hotel de Pune, i faré la inscripció de ioga i em deixaré de tantes tècniques.
El final festiu
Em despedeixo del lloc amb l'última que han muntat. És al vespre, plou, i som poquíssims al recinte anomenat MD (multidiversity) plaza. (on normalment t'intenten vendre els cursos que fan). Hi ha una petita banda amateur, prou digne, que interpreta temes, per celebrar el 'bateig' dels que s'hi presenten. Tècnicament el bateig s'anomena Sannyas: t'hi inscrius i t'assignen un nom nou, el de la teva transformació (amb l'ajuda d'un ordinador però no en sé els detalls i no vaig tenir ànims per fer-ho). A la sala et criden de dos en dos i et fan seure al mig, i la banda toca un tema així melós sobre el vent i l'aigua, i després s'abracen tots amb fervor i emoció, i la banda toca un tema més marxós per ballar salvatjament.Me'n vaig, envejant-los. Perquè jo aquesta fe no la tinc. No la tenia ni de petit, quan veia la gent adreçant-se a les figures dels Sants per demanar-los favors, o quan fèiem a classe curses de Pare-nostres (es tractava de dir-los el més ràpid possible). Haig de dir que malgrat la meva ironia en descriure tot això tot plegat és respectable i segur que ha ajudat a molta gent. No pas menys ridícul segur que algú que vingui amb la mateix intenció irònica a les nostres classes de ioga.
Són ja la una de la nit, i demà me n'aniré cap a Model Colony, on hi ha el centre de Iyengar i l'hotel que vaig reservar, amb restaurants normals, rick-shaws i gent sense túnica. Ara continuaré llegint Krishnamurti, que demana l'atenció a cada instant fresc del present, per fer de cada acte un moment únic, de cada vida una camí irrepetible cap a la felicitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada