Dia 0: Girona-Mumbai

Girona-Aeroport de Barcelona

Una combinació improbable, una família mig xinesa mig de Valladolid (vull dir un membre de cada), ocupa la part de darrera del bus i s'entreté explicant-se els uns als altres a crits l'anècdota fantàstica que s'havien deixat les claus i un cop a l'estació han hagut d'agafar un taxi corrents per anar-les a buscar. Han donat 10 euros de propina al taxista, generosos de mena. La part xinesa (que també podria ser filipina, no sóc expert en distingir asiàtics) no diu res i somriu.
Camí doncs de l'aeroport, reflexiono en aquesta fulla sobre la dificultat de ser en David Lloret. He aconseguit encadenar una dolorosa separació (les dues paraules sembla que no es puguin dissociar), una mudança en un pis pont, i un viatge a l'Índia. Hi ha l'angoixa- que en paraules modernes diríem repte- de fer la maleta, que encara no he aconseguit superar. Afortunadament la intensitat d'aquesta angoixa és la mateixa sigui quina sigui la intensitat del viatge; tant si és per anar a passar un cap de setmana de camping a Camprodon com si és per un mes a l'Índia, l'angoixa és la mateixa. Amb els anys les diferents provatures han convergit en una estratègia, o més aviat diria ritual: la nit abans de partir, llenço sobre el llit el que em sembla que necessitaré, repartit entre els apartats de la roba interior, els pantalons, una camisa (en un estat sempre sorprenent) i alguna cosa per abrigar, per no passar fred amb l'aire condicionat. Un cop ho tinc tot, en una maniobra envolvent ho caço i ho emboteixo a la maleta, en estrats cada vegada més compactes. El de dalt de tot, el necesser on no oblido mai el talla-uncles (em posa frenètic no poder retallar els rebaixins), el raspall de les dents i quatre (contats) preservatius, que no se sap mai ("Y si toca aquí?" com diu l'anunci de la loteria)
A totes aquestes elucubracions aquesta vegada hi he afegit l'armagedon anunciat per la Roser, l'amiga que m'ha deixat el pis-pont: l'endemà d'anar-me'n havia de tornar el pis i havia convocat pel facebook un exèrcit de recicladors que assaltarien el pis i el deixarien net de tot moble, llibre, o qualsevol vestigi humà que hi hagués deixat.
Se'm tanquen els ulls ja, després d'una nit intranquil·la mirant el rellotge. Estic tranquil però perquè en cas d'accident aeri tinc l'assegurança de la targeta de crèdit i una de privada que cobriran fins a 50 mil euros cada una la repatriació del meu cadàver. No es pot demanar més.

Aeroport de Barcelona

A l'aeroport, de tant en tant se'ns demana per l'altaveu, solemnement d'ajudar amb la seguretat: "vigili atentament el seu equipatge". Jo per si un cas és el que porto fent des de fa una hora, amb bon resultat: sembla força tranquil de moment.
No hi ha tampoc ningú que sembli propens a auto-immolar-se. Només famílies que parlen llengües còmiques, de manera sistemàtica. Vull dir que ho fan tota l'estona fins i tot quan no miro, i que podrien dir, ja està, ja s'ho creu, ara podem parlar normal.
Aquesta vegada malgrat que és un vol intercontinental com que porto poc equipatge hagués pogut anar directament a l'embarcament. Sí. Sense fer les dues hores de cua que fan els que sí que volen embarcar l'equipatge. M'ho diu amablement l'hostessa, que per decepció meva no em pregunta si tinc una bomba enlloc. Es perden les bones costums.

16:36 A l'aeroport d'Istambul

Com es diu ascensor en turc?

Tot bé, sense premonicions importants. Recorro l'aeroport buscant un punt Wifi per connectar-me (jo i el mòbil), intentant evitar l'entrada (fa un mes hi dues persones es van fer esclatar un cinturó) i vigilant també cap indici de transport que esclafi a la gent. Al segon pis trobo un petit restaurant amb wifi, i m'hi estic un parell d'horetes tranquil·lament. Hi conec un senyor de Líban que treballa a Qatar, amb el seu fill de 12 o 13 anys. Cada any ve a Barcelona, perque es guanya la vida en les comunicacions. El seu fill, en canvi, vol ser ballarí. Em puntualitza que no té cap intenció de dir-li al fill què ha de fer, que faci el que li agradi. De moment, va al col·legi americà de Qatar, que segur que deu ser barat.
Com que em queden encara un parell d'hores pel check-in de l'avió decideixo de matar el temps mirant botigues i menjant, que és el que fa tothom. A la planta baixa, al costat de l'inevitable McDo perillosament ple de gent, un petit restaurant turc m'ofereix un buffet lliure d'amanida a bon preu. Com que només et deixen emplenar el plat una vegada (per tant això de lliure és agafat ben bé amb pinces, seria més aviat llibertat vigilada) construeixo una piràmide fabulosa, amb cuscus a la base, remolatxa, salses i dalt de tot un parell de pebrots escalibats.
Per dinar busco una taula per poder xerrar i trobo la d'un personatge ben estrafolari, acabat de sortir de Los muñecos de la tele. Només de dir-li how are you comença a xerrar en un torbellí. Resulta que fa 4 dies que viu a l'aeroport, perquè l'aeroport on havia d'anar després de fer escala a aquest... va ser destruit per un atac terrorista! Poca broma, esclar l'home no té on aterrar. M'ho va anar explicant detall per detall, en un anglès particular impossible de seguir. A ell però li era igual, vinga vinga. (Aquí el teniu a la selfi que ens vam fer)

En Monamba porta 3 dies a l'aeroport

Just després de la foto vaig donar un cop d'ull a la taula d'embarcaments dels avions. El meu havia passat de manera sorprenent a dalt de tot, i en vermell anunciava un fúnebre LAST CALL. Com podien haver passat tant ràpid les dues hores? Mirant el meu mòbil ho vaig comprendre: no s'havia actualitzat a l'hora d'Istambul, jo encara anava a l'hora catalana! Vaig arreplegar la motxila i vaig arrencar a córrer cap a la porta 209, que per variar estava a l'altra punta de tot. Havia de tornar a perdre un avió, després del fatídic de Niça de fa 2 mesos? No! Hanuman es va apiadar de mi, i encara quedava una bona cua.
Entre la cua, un senyor a qui contínuament li demanaven de fer-se un foto amb ell. Vaig aprofitar jo també l'ocasió, i aquí la teniu. Es tracta d'un tal Vindu Dara Singh, un actor indi que es veu que es molt conegut. Fixeu-vos com ell i jo tenim per cert el mateix somriure, que la meva àvia Lola reprimia per poc natural. El vol va ser plàcid, d'unes 5 horetes, amb la companyia al costat d'un polonès geòleg que parlant cridava com un boig i a davant del simpàtic actor amb la seva dona (una rossa guapíssima) i filla, que li havia heredat només el nas. Vaig aconseguir dormir una estona, amb els peus dins de la bossa per les revistes del seient de davant i el cap tort sobre la finestra- una mena de parivrta pavana muktasana, perquè ens entenem.

Amb Vindu Dara Singh

Mumbai 4:40

I per fi Mumbai. A les 4 de la nit, ningú. Corredors deserts, que anem engolint mig corrent la fila que hem sortit de l'avió, desitjosos d'acabar ja. Fins que obrim una porteta amb el cartell mig dissimulat on posava 'Passport check'. Darrera, una sala de les dimensions del Palau blaugrana, plena a vessar de gent cridant i fent cua per arribar a 4 taules, contades, on els corresponents funcionaris repassaven un per un els passaports. Abans però et feien tornar a descriure minuciosament tots els detalls personals: adreça a casa, adreça a l'Índia (me la vaig inventar haha), nom, ocupacio, data de naixament. Perquè tot això, si ets molt gran no et deixen entrar? I també et preguntaven el sexe, incloent-hi de manera sorprenent l'opció de transexual! No era, de moment, el meu cas.
Una hora més supero tots els tràmits possibles, un parell de passadissos més i per fi s'obre davant meu la porta exterior de l'aeroport. Em dona la benvinguda una bafarada d'aire humid, i perfumat de flors, espècies i clavagueres. Més enllà una valla contenia la gent que esperava als que arribaven com jo, i un cartell proclamava el meu nom: David LLoret, i el de la companyia de taxis que em portaria a Pune: KK-travel.