De l'Osho a l'Índia

Són les 2 de la matinada  i estic estirat al llit, mirant les voltes que fa el ventilador, lentament, sense aconseguir moure un aire que de tant líquid és fa asfixiant. Sento que les forces se me'n van, i que potser d'aquí a poc no em podré ni aixecar. El matalàs, d'olor de naftalina resclosida, em va absorbint lentament, i jo em pregunto com he pogut arribar a aquí.
El dia abans em vaig despertar a les 9 tocades, i molt tocades, al Guest Center del Ressort de l'Osho. Com que, coses de l'edat, jo em desperto sempre entre 7 i 8, no em va semblar necessari de posar el despertador per arribar a temps a cita que tenia amb la Mónica, una companya professora de ioga, al RIMYI (l'Institut de ioga Iyengar) a les 10 per inscriure'ns-hi plegats. I ara la son m'havia traït.
Em quedava doncs molt poc temps: d'una volada vaig amuntegar tota la roba a la motxilla (si fa no fa el mateix que hagués fet sense anar amb pressa), vaig comprovar els meus gadgets- mòbil, portàtil, kindle- els meus documents - cartera, passaport, targeta de crèdit black - els dipòsits de seguretat - de bitllets, de fotocòpies, d'adreces - i el paraigua, i me'n vaig anar volant a recepció. Allà en un moment vaig pagar el compte, 3500 rupies per nit, una fortuna quan vaig fer números, i després de dir gràcies-i cap propina que ja era prou car- al recepcionista somrient, vaig volar a la sortida. Vaig passar per última vegada per l'arc detector de metalls amb alleugeriment: sentia que la decisió que havia pres era la bona.
Quedava però desfer-me de les proves de la meva traïció (a la puresa suposada, que no a mi mateix): dues túniques 50% de seda que ja no em posaria. Me les recompraríen a algun lloc? Amb la pressa que tenia no em quedava massa marge, i vaig córrer a la botiga on les havia comprat. La botiga aquesta em recordava Confeccions Vilallonga (la botiga de la família materna) en plena expansió, quan paràvem fins a mitja plaça i els turistes encara no es portaven de casa fins i tot els ous que havien de consumir. Hi havia doncs a l'entrada una bona quantitat de gènero a bon preu que volia enganxar ja al visitant incaut ocasional, com les tires adhesives del sostre que enganxen les mosques a les cases de pagès. Un cop superada aquesta barrera ja esdevenies un visitant més interessant, amb més ganes de comprar, i la senyora de l'entrada, que semblava adormida, ràpidament llençava un crit inintel·ligible (em semblar que cridava Pepe! Pepeeee!) que va fer aparèixer per art de màgia un senyor molt ben vestit amb trajo i una cinta mètrica darrera el coll.
Em va mirar amb perplexitat mentre jo li proposava que em recompressin les túniques que jo els havia comprat, només 2 dies abans.
"No, we don't do that, Sir"- em va contestar, amb el mateix to que si li hagués proposat algun negoci dubtós amb medicaments caducats.
Ho vaig deixar estar doncs i ja me n'anava cap el rickshaw que m'estava esperant quan la senyora de l'entrada em va fer una senyal:
"Ok Ok."- I amb la mà va fer un cinc- "fifty!"- me'n donava cinquanta! Vaig fer que no amb el cap, amb indignació, "I paid 1300!!!", i ella va remenar el cap a la manera índia, d'un costat a l'altre, amb comprensió:
"Ok ok, one hundred"-
Ho vaig deixar estar. Preferia posar-me les túniques per carnaval, com havia fet els últims 10 anys amb les que vaig comprar amb la meva visita anterior.
Em vaig enfilar al rickshaw, i li vaig donar l'adreça de l'Institut. Deixava enrere un munt personatges entranyables, de fet molt sincers, que havia anat coneixent entre l'hotel i el restaurant:
- en Mohammed, que també li puc dir Michael, un kurdistà de l'Iraq. Quan li vaig preguntar si la situació era molt violenta, em va dir que no, en absolut. Que ja feia 2 setmanes que no els bombardejaven.
- un noi d'uns 20 anys, en Rahoul, que vaig conèixer a la pseudo-disco del primer dia. El pobre noi tenia un físic molt desafortunat: el pit sobresortit, les espatlles encongides i com que a més era papizot no hi havia manera d'entendre el que em deia en anglès-hindi. Vam parlar de ioga, d'escoliosis, (ell també en tenia) i em va ensenyar en el mòbil fins i tot la radiografia de l'esquena que li havien fet.
- una canadenca (del Canadà en general), la Marathi, que anava sempre amb el houla-hop a sobre, per si un cas. Una nit ens va fer un ball amb el hula-hop, admirable, on sense treure-se'l va arribar a fer... Sarvangasana! (de caps per avall sobre les espatlles, pels neòfits) Això sí, no entrava el còccix.
Però davant meu m'esperava el futur! El rickshaw anava superant amb èxit els obstacles que s'anaven presentant, com el cavall del bo a les pel·lícules de l'oest, quan el final s'acosta i encara ha de salvar a algú. Avançàvem camions fumejants, autobusos plens a vessar, esquivàvem sots, gossos i porcs, i frec a frec amb altres rickshaws, arribàvem sempre a la primera fila d'espera dels pocs semàfors que eren respectats.
Quan de cop, mirant per fora el rick, veig una cara coneguda: Mónica!! entre els milers de persones que deu tenir Pune, a ella la vaig trobar enmig del carrer! En això hi tenim costum, una altra vegada, a Girona, també ens vam trobar per sorpresa, però aquella vegada jo anava en bici i gairebé l'atropello en una cantonada. Vam anar doncs junts al RIMYI, a l'Institut.
Deixeu-me donar-vos l'idea general que l'Institut, i el ioga Iyengar en general, és autènticament indi. Tot el que els d'Osho donaven en, diguem, suntuositat i luxe oriental, aquí era d'una autenticitat irrevocable. Certament, aquí els pijos no ho tenen fàcil.
Un guarda a l'entrada em va fer deixar la motxilla (que en sortir vaig veure que havia abandonat sense vigilància ni misericòrdia al costat de la porta), i ens va fer signar al registre. Com que evidentment no comprova si coincideix amb cap document, si et ve de gust pots signar com a Ludwig van Beethoven. Però amb això ja va quedar content, la feina feta, i ens va deixar anar cap al primer pis després de deixar les sabates en unes lleixes metàl·liques rovellades.
Les parets eren cobertes dels mil diplomes que Guruji va anar rebent en vida. Des dels més honorífics fins als més humils, tots hi són, i diria que fins a l'eternitat perquè convivien amb també milers de trofeigs, elegants, petits, grans, tronats, emotius, sincers i/o oficials, en vitrines al costat d'una taula on el secretari ràpidament ens va inscriure i - truc de màgia- va fer desaparèixer el feix de dòlars de la nostra inscripció.
El més important- pagar- ja fet, ens faltava completar les infinites formalitats burocràtiques, requeriments de seguretat inútils que demana la policia: còpies de visat, d'inscripcions d'hotel, el formulari C, potser un rebut d'electricitat i una fotografia de carnet. Però tranquils que tot això ho podíem fer un altre dia.
Així doncs vam poder anar a dinar amb la conciència tranquil·la. I allà vaig fer doncs el primer dels pecats mortals: vaig beure amb gust un got d'aigua que em va portar el cambrer. La Mónica em va mirar petrificada "Què has fet??!!". Ella que portava una setmana de probiòtics i anava sempre amb una ampolla d'aigua purificada! Cal dir però que la meva acció tenia un rerefons de protesta política: no volia veure'm exclòs dels meus companys indis, que a la taula del costat bevien sense recança. Prou exclusió!
"Te vas a cagar vivo"- va profetitzar la meva companya. Qui hauria de tenir raó?
La resta del dia va ser molt plàcid. Em vaig inscriure a l'Hotel Chetak, on em van donar la benvinguda el recepcionista, el que em contestava els mails només quan li venia de gust, i un boy desdentat que va donar la vida per portar-me la motxila a l'habitació i que no va semblar del tot content de la meva propina- només 10 rupies, però és que tampoc havia tingut tanta feina. Mes tard, mentre per fi llegia embovat els correus al meu mòbil, dotzenes de mosquits, portadors de malària, m'envoltaven com si fos el King-Kong al gratacels de Nova York i em devoraven totes les parts del meu cos on no hi tinc pèl protector, afortunadament poques.
A l'aigua enverinada i als mosquits malaris hi vaig afegir abans d'anar a dormir un Chai, que sense comptar-hi portava teïna per matar-ho tot. Potser la teïna contraresta la malària i la disenteria? Aquesta és la meva última esperança, mentre m'imagino que el soroll ronc del meu ventilador (i el de l'habitació de sota, que també es sent) són els motors d'un gran transatlàntic, que se m'emporta enmig del mar.

Amb la Mónica

Cebes de Figueres, en un super a Pune

Com esteu?

Bevent l'aigua à l'amebe fresca

Les prioritats són clares: el peató no és la primera.

Projecció actual de les futures restes d'un edifici?

Meditation ressort

Advertència: tot els personatges que surten aquí són purament imaginaris, sobretot el de l'autor.

De Mumbai a Pune

Quan vaig venir fa deu anys sortir de la porta d'aquest mateix aeroport la sortida va ser traumàtica: desenes de conductors em demanaven a crits on volia anar, encerclant-me com si fos un partit de rugbi. Aquesta vegada, en previsió, em vaig posar l'anorac per la pluja, la motxila grossa a darrera, una de petita a davant i la ronyonera amb la cartera a sota, i vaig  traspassar el control de seguretat.
Doncs ningú em va venir a dir res. Tot semblaven pacífiques famílies endormiscades esperant l'arribada d'algun familiar. El de KK-travel em va demanar el nom i el va marcar a la fulla- n'hi havia mitja dotzena més, que havíem d'esperar perquè el taxi era compartit. Mentrestant vaig anar a treure diners, amb la meva targeta black d'arquia amb la que no pago comissió- haha. Al primer caixer, un petit rètol anunciava que disposava de l'última tecnologia: un pentium. Em vaig passar mitja hora posant i traient la targeta, patint perquè no em vinguessin a robar i regalimant suor per les orelles. Res a fer. En canvi el segon va anar prou bé, només que ... quina quantitat de rupies volia?  No tenia ni idea del canvi, i a l'atzar en vaig fer sortir 5000. Un número bonic, a veure de què em serviria.
Al cap de poc van arribar els altres i ens vam dirigir al pàrquing amb el conductor, que no parlava anglès. En canvi un altre company de viatge sí, en Dnyanoba, i vam estar parlant. Venia sovint a Europa, li agradava molt, en viatges de treball: era dissenyador de molins de vent elèctrics. S'havia passat un mes a Alemanya per la seva empresa- ja veieu que els tòpics de l'Índia van caient, un per un.
L'Índia per fi ens envoltava. Anar en cotxe a l'Índia s'assembla a aquelles parades d'autos de xoc de les fires de poble. Hi ha com un sentit general de la circulació, sí, però amb tantes excepcions que es fan difícils d'endevinar. També és  veritat que aquí condueixen per l'esquerra i això et porta sorpreses, però per exemple trobes:
- mil sots de profunditat desconeguda, alternats amb speed-killers, sobre-elevacions per sorpresa
- de qualsevol lloc s'incorporava un cotxe, el nostre també, a la circulació.
- en un encreuament es feia servir una lògica desconeguda per veure qui passava primer. Sembla que hauria de ser el més gros, però no, era el més ràpid, sovint un rick-shaw a risc de la seva vida. D'altra banda si fessin servir les nostres normes viàries quedaria tota l'Índia paral·litzada!
- no hi ha problema de tenir el cotxe del costat a menys d'un pam, ni que passi a menys d'un pam d'un vianant
- si el del cotxe de davant frena és millor canviar de carril sense frenar ni, sembla, mirar si hi ha ja algú amb la mateixa idea
- les vaques ja s'apartaran. Gossos i porcs, també, i tocar el pito és gratis.
Encara a Mumbai els ulls no donen l'abast, davant de l'estètica índia que regalima per tot arreu: barroquisme, cutreria i tansemfotisme a parts iguals. Decoracions magnífiques podrides, botiguetes a qualsevol racó, anuncis enormes de fa 10 anys (o potser no, un d'una acadèmia de mecanografia?). I, sota un pont, un cinquantena de cotxes i rick-shaws amb rovell vermell, abandonats des de fa anys.
Per fi vam agafar l'Express Way cap a Pune. Jo, entre la son i les emocions semblava en Johny Depp de Dead man. O sigui que no em vaig estranyar quan, al cap de dues hores, en parar en restaurant de camí per esmorzar, vaig veure passar una rata de pam (d'alt) que corria, amb les ungles patinant sobre el marbre dels esglaons de l'entrada.
Per sort en Dnyanoba m'havia apadrinat i em va aconsellar què podia agafar per esmorzar i també que era millor no treure tot el feix de bitllets que havia tret del caixer cada vegada que pagués. Vaig descobrir que quan demanes un preu els indis sempre diuen el mateix: xuifty rupiees. És a dir, entens rupies, però res més. Jo el que faig és donar-los, a l'atzar, un dels bitllets del feix, amb resultats varis.

Un parc temàtic

I doncs per fi vaig arribar a l'Osho Meditation Resort. Tenia reservada una habitació a la Guesthouse, i els meus plans eren de fer així una aterrada suau a l'Índia. Efectivament, el servei és excel·lent, tothom és molt amable i molt professional. A l'entrada per exemple van trobar la meva fitxa de fa 10 anys, i amb això em vaig estalviar unes 500 rupies.
Qui és l'Osho?

És una mena de Dalí de la meditació. És famós per varis sidrals que va muntar als EE.UU. (un de sonat va ser repartir amanida amb salmonelosi a la regió abans d'una elecció per evitar que la gent votés), per haver comprat un centenar de rolls-royce, pels seus discursos provocadors i desacomplexats sobre tot. És un comunicador brillant, com en Dalí, i com ell em fa l'efecte que el personatge es va acabar menjant la persona.
Què hi busco aquí?
Doncs bàsicament posar a prova el que se i faig. Veure com em sento en condicions diferents, experimentar, sentir, veure. Veure si estic content de com veig la vida, trencar rigideses, obrir esquemes.
I què hi he trobat?
El lloc és un enorme complexe dedicat a la meditació. Amb edificis impresionants, una piscina, jardins meticulosament mantinguts per eixams de senyores índies desdentades. A tot arreu l'Osho (la seva imatge, ell no que és mort), els seus vídeos, les seves frases. El menjar, molt bo. I tot, amb preus europeus. Pagues l'hotel a part, i després l'entrada al resort per dies. Si ho agafes en packs, el 3er dia és més barat- una temptació a la que vaig caure i que després me'n vaig arrepentir, però no m'anticipo.
Particularitats del lloc:
- et fan a l'entrada un test de HIV. No sé per què, perquè no hi he vist ni sexe ni drogues. O potser no m'hi han convidat, no acabo de ser el perfil exacte potser.
- durant tot el dia et fan anar amb una túnica morada. Menys a la meditació del vespre, que l'has de fer en túnica blanca. L'explicació és que així s'augmenta la vibració del grup. Per mi té l'avantatge que així no haig d'anar pensant cada dia què em poso, però en canvi em deixa amb el dubte de si em poso la ronyonera per sobre o per sota. Per sota queda més bé perquè no es veu, però en canvi m'obliga a pujar tota la túnica per agafar la targeta d'entrada, i ensenyar així les intimitats de manera sorpresiva. No cal dir que és també elsés un bon negoci, perquè ells mateixos te les poden vendre  (2000 Rs). Jo, bon català, ja havia anat a comprar-les a una botiga de fora, i regatejant havia aconseguit un bon preu (1300 Rs). No he comprat el banyador de color preceptivament morat, no conto banyar-me.

La piscina i la meva cama en primer pla

- a l'entrada et fan passar sempre per una porta amb detector de metalls, i tenen un escàner per veure les bosses. T'ho fan fer cada vegada, però només la primera fan veure que miren alguna cosa. La resta, el vigilant, avorrit, et fa senyal que passis encara que la porta hagi pitat com un dimoni. Ah, les aparences...
- has de comprar una targeta amb números (com la del bingo), pel menjar i les begudes. En comptes de pagar, et ratllen línies de la targeta. Com que tot ja ho has pagat abans, si perds la targeta negoci rodó.
El primer dia et fan un petit tour perquè coneguis tot el que hi ha. Vaig fer-lo amb una altra noia que també havia arribat, una tal Emily, americana d'Alabama, que feia una cara com si haguessin condemnat a mort el seu pare. Una part del tour consisteix en aprendre bé les normes de la casa. Te les donen en 5 fulles, i al mateix temps t'obliguen a escoltar-les grabades, amb una veu lenta i, com dir-ho, seductora? Persuasiva? Com si fossis tonto? Una manera més doncs de treballar les emocions negatives, en aquest cas l'impaciència i les ganes de marxar.
En la segona part, una senyora ja grandota i grossa d'orígen alemany ens volia convèncer que ens apuntéssim a un retreat de 3 dies en grup. L'oferta incloia tenir a algú mirant-te als ulls (us ho juro), dormir tots junts en grup (petit somriure) i plantejar-se preguntes espirituals. La dona va fer una pausa dramàtica, i li va dir a l'Emily, de cop, "Who is in?". Això la va desconcertar molt, no s'ho esperava. "In?" I l'altra "yes, in". "In, what?". "Inside!" "Inside what?" Evidentment no ho pillava i tot plegat era molt còmic. A mi malaurdament no em va fer cap pregunta. Això que tenia la resposta preparada, fos quina fos la pregunta: "Cocodrilo dundee!".

Era ja l'hora de dinar, que vaig fer sol, observant el personal. Hi havia per una banda homenots que dinaven també sols i semblaven ben perduts, com jo, però indis i amb el cap baix. De l'altra grups de gent vestida de negre (els que fan de voluntaris) discutint vigorosament sobre alguna cosa, però de manera entretallada- és a dir, gran discurs, pausa meditativa, seguent discurs, pausa, etc. I finalment noies que patien alguna gran pena que no podien explicar a ningú, soles o a vegades també en grup, parlant baix per confirmar la seva desgràcia.

Meditacions vàries

Consultant el full "Week ahead" on surten totes les activitats veig que ja és hora de deixar de criticar i posar-me mans a l'obra: està anunciada per les 14:00 un "silent sitting" que no sembla massa difícil. Però que ho pot ser: per començar, l'Osho té absolutament prohibit de tossir o estornudar durant una meditació, fins al punt que qui ho faci ha de sortir de la sala per no tornar-hi. I ho surt, o el fan sortir. El segon punt és el lloc: Chuang Tzu. El busco una estona al mig del bosc Ti Chuan (que s'hi assembla), per acabar anant a petar per casualitat a la part de darrera de l'edifici. Els veig a tots a través de la paret de vidre, asseguts i a punt, sense poder-hi entrar jo, fins que faig la volta i trobo la porta, com sempre fent (una mica) de tard.
Només d'entrar a l'edifici et dóna la rebuda un llarguíssim Rolls-royce, de la col·lecció que debia tenir suposo, i una noia que amablement et demana que et posis mitjons blancs (inclosos al preu) per no embrutar el terra de la sala, de marbre blanc sense tractar. A continuació passes per una biblioteca enorme amb llibres de meditació, antropologia i mil coses que no veig, però que em fa l'efecte que ningú llegeix des de fa anys. Després ve el més inquietant: una sala no gaire gran, com de consultori de dentista, amb totes les superfícies emmirallades i, enmig, s'endevina el que sembla una cadira efectivament de dentista coberta per un llençol blanc. Fa basarda perquè fa l'efecte que hi hagi d'haver algú a sota. Tot plegat hagués fet les delícies d'en Dalí.
I, per fi, la sala de meditació. Rodona, d'uns 15 m de diàmetre, amb la meitat envidriada i l'altra parcialment emmirallada. Del sostre, molt alt, pengen 3 làmpares enormes rodones de llum regulable, i tot està fet d'un preciós marbre blanc. La veritat és que la sala és molt maca. M'assec sobre d'una cadireta de meditació ortopèdica però eficaç, i començo doncs a treballar. Els 30 minuts passen ràpid.
Envalantonat, m'apunto al següent taller: Nadabrahma meditation, que es fa sempre a l'OSHO auditorium. Aquest edifici és el més espectacular de tots: s'hi arriba per una llarga passarel·la envoltada d'aigua, com una mena de castell. I més encara perquè abans d'accedir-hi et passen un detector de metalls manual per tot el cos, i miren minuciosament els coixins i la cadira de meditació que portes. Val la pena tot això: la sala és enorme, rectangular, tan gran que fa difícil de donar-ne una mesura. Potser 100 metres de costat? El terra és de marbre negre, preciós, i el sostre és una piràmide que acaba en un sol punt. Aquesta piràmide està una mica elevada del terra, de manera que entra llum natural pels costat, i té llum regulable que surt de la seva base. Davant de tot la pantalla d'un projector. Tot plegat, i no sé perquè, em fa pensar en Star Trek.
Amb un vídeo t'expliquen com va la meditació: et passes mitja hora fent mmmm, després 7 minuts i mig movent les mans en forma de cor cap endavant, després el mateix però cap a tu i els palmells cap avall, i després 15 minuts sense fer res.
Comencem doncs. De fons posen una música de campanes força inspiradora, i jo amb totes les ganes començo a hummmejar. No passa ni un minut sense que em piqui la gola horriblement, potser agreujat perquè la sala de tant gran que és hi fa molta fred, que els quatre gats que som no arribem a mitigar. Aguanto com puc la primera mitja hora, tot fent de tant en tant algun hum com si fos un motor en pana, però quan arriba la part de les mans, ja tremolant i de fet sentint-me una mica fora de lloc, decideixo sortir per cames. La porta és tancada però no amb clau, i fora m'espera l'aire fresc i el guardià amb el detector.
Perdoneu-me que em faci pesat, i podeu saltar-vos el pàrraf, perquè encara em queda una altra meditació per explicar, la que de fet és la més esperada: la Evening meditation. Es fa en el mateix lloc, a les 18:30, i té una estructura també ben particular. Per començar, et fan posar la túnica blanca, i tot el que portes ha de ser blanc. I es comença ballant així lliurament, als ritmes d'una música que et posen. El primer dia va ser força maca, com una peça de Kroke que comença amb violins i acaba així amb bateria fotent-li canya. Això no és però fàcil de ballar; el ritme és marcat, fàcilment el ballaria com un Scottish, però en ser tot sol, i portar així una túnica estreta no és fàcil de moure'm. I els altres no inspiren massa: alguns es mouen espasmòdicament, d'altres fan senyals com si avisessin un helicòpter de rescat, i encara d'altres fan com jo, miren als altres i ho imiten. Avui, en canvi, que ja és el segon dia, he vist una mica lluny una noia que ballava admirablement, amb una harmonia perfecte, realment amb el sentit de la música, i m'hi he inspirat. De fet, i per no rondinar contínuament, és preciós de veure gent de totes les edats i condicions ballant. I, fent un incís, també es sorprenent la quantitat de dones índies amb la pell ben ben negra.
En un moment determinat, sense avisar, es para la música de cop, se sent un timbaleig ressonar (que podria recordar el grinyol d'una tapa de taud obrint-se però això ja és massa fantasia) i la gent crida, tota junta, OSHO!! i la música continua, i la gent torna a ballar. Jo no he dit res, amb la por que, com em passa sempre, jo engegui quan els altres acabin i em quedi jo sol cridant OSHO enmig del silenci dels altres. Doncs això ho fem tres vegades, a ritme cada vegada més accelerat, fins que per fi et deixen parar i seure i observar. Observes sobretot la suor intensa que et surt regalimant pels porus de la cara. Un cop has quedat ben amarat, posen el vídeo de l'Osho.
Un vídeo de fet incomprensible fins que no t'habitues a l'accent indi.  Porta una barba llarguíssima, espatlleres i barret, expressió facial estàtica i ulls un pèl massa oberts (com si li digués algú mira'm l'ull que em sembla que hi tinc un mosquit). Mou les mans rígidament, en bloc, lentament, els dits només una mica, per enfatisar el que diu. La càmera l'agafa d'un primer pla absolut, total.
Se'm fa llarg, llarguíssim (segur que dura una hora). Passo fred, m'adormo (fa 24 hores que no dormo en un llit), em desperto i encara hi és, em torno a dormir. És inquietant que de tant en tant algú de la sala riu d'alguna cosa que ha dit l'Osho: hahaha, se sent enmig del buit. Mig mort com estava, no aconsegeixo agafar amb humor l'última part de la meditació: es tracta de parlar en una llengua imaginària, gesticulant expansivament i cridant com un boig. Ho provo i no em surt, la meva llengua imaginària no la parlaria ningú. En canvi els altres ho fan molt bé, massa bé i tot perquè semblen bojos de veritat.
Surto de tot això més abatut que feliç, i decideixo que el segon dia em limitaré a les meditacions clàssiques en silenci, i a aquesta que potser mereix una segons oportunitat.
L'endemà a l'hora de dinar surto amb la safata i escullo a l'atzar una taula on hi ha un noi, que parlant resulta ser del Rajastan. Em diu que té 25 anys, dona i una filla que m'ensenya al mòbil. Es dedica a fabricar envasos de menjar. No parla massa bé l'anglès, i suposo doncs que és un mal-entés quan, després de sentir que jo fa dos mesos que m'he separat, em pregunta com qui no vol la cosa si no em ve de gust sexe. Davant l'ambiguitat de la situació, tiro milles i li dic que ara el que té prioritat sobre l'entrecuix és el cor. Cosa, ves per on, és la veritat.
I decideixo que tot plegat ja n'hi ha prou. Retiro veles, i l'endemà me'n vaig ja cap a l'hotel de Pune, i faré la inscripció de ioga i em deixaré de tantes tècniques.

El final festiu

Em despedeixo del lloc amb l'última que han muntat. És al vespre, plou, i som poquíssims al recinte anomenat MD (multidiversity) plaza. (on normalment t'intenten vendre els cursos que fan). Hi ha una petita banda amateur, prou digne, que interpreta temes, per celebrar el 'bateig' dels que s'hi presenten. Tècnicament el bateig s'anomena Sannyas: t'hi inscrius i t'assignen un nom nou, el de la teva transformació (amb l'ajuda d'un ordinador però no en sé els detalls i no vaig tenir ànims per fer-ho). A la sala et criden de dos en dos i et fan seure al mig, i la banda toca un tema així melós sobre el vent i l'aigua, i després s'abracen tots amb fervor i emoció, i la banda toca un tema més marxós per ballar salvatjament.
Me'n vaig, envejant-los. Perquè jo aquesta fe no la tinc. No la tenia ni de petit, quan veia la gent adreçant-se a les figures dels Sants per demanar-los favors, o quan fèiem a classe curses de Pare-nostres (es tractava de dir-los el més ràpid possible). Haig de dir que malgrat la meva ironia en descriure tot això tot plegat és respectable i segur que ha ajudat a molta gent. No pas menys ridícul segur que algú que vingui amb la mateix intenció irònica a les nostres classes de ioga.
Són ja la una de la nit, i demà me n'aniré cap a Model Colony, on hi ha el centre de Iyengar i l'hotel que vaig reservar, amb restaurants normals, rick-shaws i gent sense túnica. Ara continuaré llegint Krishnamurti, que demana l'atenció a cada instant fresc del present, per fer de cada acte un moment únic, de cada vida una camí irrepetible cap a la felicitat.

Dia 0: Girona-Mumbai

Girona-Aeroport de Barcelona

Una combinació improbable, una família mig xinesa mig de Valladolid (vull dir un membre de cada), ocupa la part de darrera del bus i s'entreté explicant-se els uns als altres a crits l'anècdota fantàstica que s'havien deixat les claus i un cop a l'estació han hagut d'agafar un taxi corrents per anar-les a buscar. Han donat 10 euros de propina al taxista, generosos de mena. La part xinesa (que també podria ser filipina, no sóc expert en distingir asiàtics) no diu res i somriu.
Camí doncs de l'aeroport, reflexiono en aquesta fulla sobre la dificultat de ser en David Lloret. He aconseguit encadenar una dolorosa separació (les dues paraules sembla que no es puguin dissociar), una mudança en un pis pont, i un viatge a l'Índia. Hi ha l'angoixa- que en paraules modernes diríem repte- de fer la maleta, que encara no he aconseguit superar. Afortunadament la intensitat d'aquesta angoixa és la mateixa sigui quina sigui la intensitat del viatge; tant si és per anar a passar un cap de setmana de camping a Camprodon com si és per un mes a l'Índia, l'angoixa és la mateixa. Amb els anys les diferents provatures han convergit en una estratègia, o més aviat diria ritual: la nit abans de partir, llenço sobre el llit el que em sembla que necessitaré, repartit entre els apartats de la roba interior, els pantalons, una camisa (en un estat sempre sorprenent) i alguna cosa per abrigar, per no passar fred amb l'aire condicionat. Un cop ho tinc tot, en una maniobra envolvent ho caço i ho emboteixo a la maleta, en estrats cada vegada més compactes. El de dalt de tot, el necesser on no oblido mai el talla-uncles (em posa frenètic no poder retallar els rebaixins), el raspall de les dents i quatre (contats) preservatius, que no se sap mai ("Y si toca aquí?" com diu l'anunci de la loteria)
A totes aquestes elucubracions aquesta vegada hi he afegit l'armagedon anunciat per la Roser, l'amiga que m'ha deixat el pis-pont: l'endemà d'anar-me'n havia de tornar el pis i havia convocat pel facebook un exèrcit de recicladors que assaltarien el pis i el deixarien net de tot moble, llibre, o qualsevol vestigi humà que hi hagués deixat.
Se'm tanquen els ulls ja, després d'una nit intranquil·la mirant el rellotge. Estic tranquil però perquè en cas d'accident aeri tinc l'assegurança de la targeta de crèdit i una de privada que cobriran fins a 50 mil euros cada una la repatriació del meu cadàver. No es pot demanar més.

Aeroport de Barcelona

A l'aeroport, de tant en tant se'ns demana per l'altaveu, solemnement d'ajudar amb la seguretat: "vigili atentament el seu equipatge". Jo per si un cas és el que porto fent des de fa una hora, amb bon resultat: sembla força tranquil de moment.
No hi ha tampoc ningú que sembli propens a auto-immolar-se. Només famílies que parlen llengües còmiques, de manera sistemàtica. Vull dir que ho fan tota l'estona fins i tot quan no miro, i que podrien dir, ja està, ja s'ho creu, ara podem parlar normal.
Aquesta vegada malgrat que és un vol intercontinental com que porto poc equipatge hagués pogut anar directament a l'embarcament. Sí. Sense fer les dues hores de cua que fan els que sí que volen embarcar l'equipatge. M'ho diu amablement l'hostessa, que per decepció meva no em pregunta si tinc una bomba enlloc. Es perden les bones costums.

16:36 A l'aeroport d'Istambul

Com es diu ascensor en turc?

Tot bé, sense premonicions importants. Recorro l'aeroport buscant un punt Wifi per connectar-me (jo i el mòbil), intentant evitar l'entrada (fa un mes hi dues persones es van fer esclatar un cinturó) i vigilant també cap indici de transport que esclafi a la gent. Al segon pis trobo un petit restaurant amb wifi, i m'hi estic un parell d'horetes tranquil·lament. Hi conec un senyor de Líban que treballa a Qatar, amb el seu fill de 12 o 13 anys. Cada any ve a Barcelona, perque es guanya la vida en les comunicacions. El seu fill, en canvi, vol ser ballarí. Em puntualitza que no té cap intenció de dir-li al fill què ha de fer, que faci el que li agradi. De moment, va al col·legi americà de Qatar, que segur que deu ser barat.
Com que em queden encara un parell d'hores pel check-in de l'avió decideixo de matar el temps mirant botigues i menjant, que és el que fa tothom. A la planta baixa, al costat de l'inevitable McDo perillosament ple de gent, un petit restaurant turc m'ofereix un buffet lliure d'amanida a bon preu. Com que només et deixen emplenar el plat una vegada (per tant això de lliure és agafat ben bé amb pinces, seria més aviat llibertat vigilada) construeixo una piràmide fabulosa, amb cuscus a la base, remolatxa, salses i dalt de tot un parell de pebrots escalibats.
Per dinar busco una taula per poder xerrar i trobo la d'un personatge ben estrafolari, acabat de sortir de Los muñecos de la tele. Només de dir-li how are you comença a xerrar en un torbellí. Resulta que fa 4 dies que viu a l'aeroport, perquè l'aeroport on havia d'anar després de fer escala a aquest... va ser destruit per un atac terrorista! Poca broma, esclar l'home no té on aterrar. M'ho va anar explicant detall per detall, en un anglès particular impossible de seguir. A ell però li era igual, vinga vinga. (Aquí el teniu a la selfi que ens vam fer)

En Monamba porta 3 dies a l'aeroport

Just després de la foto vaig donar un cop d'ull a la taula d'embarcaments dels avions. El meu havia passat de manera sorprenent a dalt de tot, i en vermell anunciava un fúnebre LAST CALL. Com podien haver passat tant ràpid les dues hores? Mirant el meu mòbil ho vaig comprendre: no s'havia actualitzat a l'hora d'Istambul, jo encara anava a l'hora catalana! Vaig arreplegar la motxila i vaig arrencar a córrer cap a la porta 209, que per variar estava a l'altra punta de tot. Havia de tornar a perdre un avió, després del fatídic de Niça de fa 2 mesos? No! Hanuman es va apiadar de mi, i encara quedava una bona cua.
Entre la cua, un senyor a qui contínuament li demanaven de fer-se un foto amb ell. Vaig aprofitar jo també l'ocasió, i aquí la teniu. Es tracta d'un tal Vindu Dara Singh, un actor indi que es veu que es molt conegut. Fixeu-vos com ell i jo tenim per cert el mateix somriure, que la meva àvia Lola reprimia per poc natural. El vol va ser plàcid, d'unes 5 horetes, amb la companyia al costat d'un polonès geòleg que parlant cridava com un boig i a davant del simpàtic actor amb la seva dona (una rossa guapíssima) i filla, que li havia heredat només el nas. Vaig aconseguir dormir una estona, amb els peus dins de la bossa per les revistes del seient de davant i el cap tort sobre la finestra- una mena de parivrta pavana muktasana, perquè ens entenem.

Amb Vindu Dara Singh

Mumbai 4:40

I per fi Mumbai. A les 4 de la nit, ningú. Corredors deserts, que anem engolint mig corrent la fila que hem sortit de l'avió, desitjosos d'acabar ja. Fins que obrim una porteta amb el cartell mig dissimulat on posava 'Passport check'. Darrera, una sala de les dimensions del Palau blaugrana, plena a vessar de gent cridant i fent cua per arribar a 4 taules, contades, on els corresponents funcionaris repassaven un per un els passaports. Abans però et feien tornar a descriure minuciosament tots els detalls personals: adreça a casa, adreça a l'Índia (me la vaig inventar haha), nom, ocupacio, data de naixament. Perquè tot això, si ets molt gran no et deixen entrar? I també et preguntaven el sexe, incloent-hi de manera sorprenent l'opció de transexual! No era, de moment, el meu cas.
Una hora més supero tots els tràmits possibles, un parell de passadissos més i per fi s'obre davant meu la porta exterior de l'aeroport. Em dona la benvinguda una bafarada d'aire humid, i perfumat de flors, espècies i clavagueres. Més enllà una valla contenia la gent que esperava als que arribaven com jo, i un cartell proclamava el meu nom: David LLoret, i el de la companyia de taxis que em portaria a Pune: KK-travel.

Cames de què?

Per què aquest nom?

Això de nedar és un fet ben particular: tens un medi, l'aigua, que és al mateix temps un enemic i un aliat. E cal fer servir per avançar la resistència de l'aigua, però aquesta mateixa resistència es converteix al mateix temps en un obstacle en altres parts del cos, i t'impedeix avançar.
Has de saber doncs amotllar el cos, i potenciar les parts que fan palanca per tirar endavant, i mirar d'encongir les que fan tirar enrera.
De fet, com a la vida.