dimarts, 2 d’agost del 2016

De l'Osho a l'Índia

Són les 2 de la matinada  i estic estirat al llit, mirant les voltes que fa el ventilador, lentament, sense aconseguir moure un aire que de tant líquid és fa asfixiant. Sento que les forces se me'n van, i que potser d'aquí a poc no em podré ni aixecar. El matalàs, d'olor de naftalina resclosida, em va absorbint lentament, i jo em pregunto com he pogut arribar a aquí.
El dia abans em vaig despertar a les 9 tocades, i molt tocades, al Guest Center del Ressort de l'Osho. Com que, coses de l'edat, jo em desperto sempre entre 7 i 8, no em va semblar necessari de posar el despertador per arribar a temps a cita que tenia amb la Mónica, una companya professora de ioga, al RIMYI (l'Institut de ioga Iyengar) a les 10 per inscriure'ns-hi plegats. I ara la son m'havia traït.
Em quedava doncs molt poc temps: d'una volada vaig amuntegar tota la roba a la motxilla (si fa no fa el mateix que hagués fet sense anar amb pressa), vaig comprovar els meus gadgets- mòbil, portàtil, kindle- els meus documents - cartera, passaport, targeta de crèdit black - els dipòsits de seguretat - de bitllets, de fotocòpies, d'adreces - i el paraigua, i me'n vaig anar volant a recepció. Allà en un moment vaig pagar el compte, 3500 rupies per nit, una fortuna quan vaig fer números, i després de dir gràcies-i cap propina que ja era prou car- al recepcionista somrient, vaig volar a la sortida. Vaig passar per última vegada per l'arc detector de metalls amb alleugeriment: sentia que la decisió que havia pres era la bona.
Quedava però desfer-me de les proves de la meva traïció (a la puresa suposada, que no a mi mateix): dues túniques 50% de seda que ja no em posaria. Me les recompraríen a algun lloc? Amb la pressa que tenia no em quedava massa marge, i vaig córrer a la botiga on les havia comprat. La botiga aquesta em recordava Confeccions Vilallonga (la botiga de la família materna) en plena expansió, quan paràvem fins a mitja plaça i els turistes encara no es portaven de casa fins i tot els ous que havien de consumir. Hi havia doncs a l'entrada una bona quantitat de gènero a bon preu que volia enganxar ja al visitant incaut ocasional, com les tires adhesives del sostre que enganxen les mosques a les cases de pagès. Un cop superada aquesta barrera ja esdevenies un visitant més interessant, amb més ganes de comprar, i la senyora de l'entrada, que semblava adormida, ràpidament llençava un crit inintel·ligible (em semblar que cridava Pepe! Pepeeee!) que va fer aparèixer per art de màgia un senyor molt ben vestit amb trajo i una cinta mètrica darrera el coll.
Em va mirar amb perplexitat mentre jo li proposava que em recompressin les túniques que jo els havia comprat, només 2 dies abans.
"No, we don't do that, Sir"- em va contestar, amb el mateix to que si li hagués proposat algun negoci dubtós amb medicaments caducats.
Ho vaig deixar estar doncs i ja me n'anava cap el rickshaw que m'estava esperant quan la senyora de l'entrada em va fer una senyal:
"Ok Ok."- I amb la mà va fer un cinc- "fifty!"- me'n donava cinquanta! Vaig fer que no amb el cap, amb indignació, "I paid 1300!!!", i ella va remenar el cap a la manera índia, d'un costat a l'altre, amb comprensió:
"Ok ok, one hundred"-
Ho vaig deixar estar. Preferia posar-me les túniques per carnaval, com havia fet els últims 10 anys amb les que vaig comprar amb la meva visita anterior.
Em vaig enfilar al rickshaw, i li vaig donar l'adreça de l'Institut. Deixava enrere un munt personatges entranyables, de fet molt sincers, que havia anat coneixent entre l'hotel i el restaurant:
- en Mohammed, que també li puc dir Michael, un kurdistà de l'Iraq. Quan li vaig preguntar si la situació era molt violenta, em va dir que no, en absolut. Que ja feia 2 setmanes que no els bombardejaven.
- un noi d'uns 20 anys, en Rahoul, que vaig conèixer a la pseudo-disco del primer dia. El pobre noi tenia un físic molt desafortunat: el pit sobresortit, les espatlles encongides i com que a més era papizot no hi havia manera d'entendre el que em deia en anglès-hindi. Vam parlar de ioga, d'escoliosis, (ell també en tenia) i em va ensenyar en el mòbil fins i tot la radiografia de l'esquena que li havien fet.
- una canadenca (del Canadà en general), la Marathi, que anava sempre amb el houla-hop a sobre, per si un cas. Una nit ens va fer un ball amb el hula-hop, admirable, on sense treure-se'l va arribar a fer... Sarvangasana! (de caps per avall sobre les espatlles, pels neòfits) Això sí, no entrava el còccix.
Però davant meu m'esperava el futur! El rickshaw anava superant amb èxit els obstacles que s'anaven presentant, com el cavall del bo a les pel·lícules de l'oest, quan el final s'acosta i encara ha de salvar a algú. Avançàvem camions fumejants, autobusos plens a vessar, esquivàvem sots, gossos i porcs, i frec a frec amb altres rickshaws, arribàvem sempre a la primera fila d'espera dels pocs semàfors que eren respectats.
Quan de cop, mirant per fora el rick, veig una cara coneguda: Mónica!! entre els milers de persones que deu tenir Pune, a ella la vaig trobar enmig del carrer! En això hi tenim costum, una altra vegada, a Girona, també ens vam trobar per sorpresa, però aquella vegada jo anava en bici i gairebé l'atropello en una cantonada. Vam anar doncs junts al RIMYI, a l'Institut.
Deixeu-me donar-vos l'idea general que l'Institut, i el ioga Iyengar en general, és autènticament indi. Tot el que els d'Osho donaven en, diguem, suntuositat i luxe oriental, aquí era d'una autenticitat irrevocable. Certament, aquí els pijos no ho tenen fàcil.
Un guarda a l'entrada em va fer deixar la motxilla (que en sortir vaig veure que havia abandonat sense vigilància ni misericòrdia al costat de la porta), i ens va fer signar al registre. Com que evidentment no comprova si coincideix amb cap document, si et ve de gust pots signar com a Ludwig van Beethoven. Però amb això ja va quedar content, la feina feta, i ens va deixar anar cap al primer pis després de deixar les sabates en unes lleixes metàl·liques rovellades.
Les parets eren cobertes dels mil diplomes que Guruji va anar rebent en vida. Des dels més honorífics fins als més humils, tots hi són, i diria que fins a l'eternitat perquè convivien amb també milers de trofeigs, elegants, petits, grans, tronats, emotius, sincers i/o oficials, en vitrines al costat d'una taula on el secretari ràpidament ens va inscriure i - truc de màgia- va fer desaparèixer el feix de dòlars de la nostra inscripció.
El més important- pagar- ja fet, ens faltava completar les infinites formalitats burocràtiques, requeriments de seguretat inútils que demana la policia: còpies de visat, d'inscripcions d'hotel, el formulari C, potser un rebut d'electricitat i una fotografia de carnet. Però tranquils que tot això ho podíem fer un altre dia.
Així doncs vam poder anar a dinar amb la conciència tranquil·la. I allà vaig fer doncs el primer dels pecats mortals: vaig beure amb gust un got d'aigua que em va portar el cambrer. La Mónica em va mirar petrificada "Què has fet??!!". Ella que portava una setmana de probiòtics i anava sempre amb una ampolla d'aigua purificada! Cal dir però que la meva acció tenia un rerefons de protesta política: no volia veure'm exclòs dels meus companys indis, que a la taula del costat bevien sense recança. Prou exclusió!
"Te vas a cagar vivo"- va profetitzar la meva companya. Qui hauria de tenir raó?
La resta del dia va ser molt plàcid. Em vaig inscriure a l'Hotel Chetak, on em van donar la benvinguda el recepcionista, el que em contestava els mails només quan li venia de gust, i un boy desdentat que va donar la vida per portar-me la motxila a l'habitació i que no va semblar del tot content de la meva propina- només 10 rupies, però és que tampoc havia tingut tanta feina. Mes tard, mentre per fi llegia embovat els correus al meu mòbil, dotzenes de mosquits, portadors de malària, m'envoltaven com si fos el King-Kong al gratacels de Nova York i em devoraven totes les parts del meu cos on no hi tinc pèl protector, afortunadament poques.
A l'aigua enverinada i als mosquits malaris hi vaig afegir abans d'anar a dormir un Chai, que sense comptar-hi portava teïna per matar-ho tot. Potser la teïna contraresta la malària i la disenteria? Aquesta és la meva última esperança, mentre m'imagino que el soroll ronc del meu ventilador (i el de l'habitació de sota, que també es sent) són els motors d'un gran transatlàntic, que se m'emporta enmig del mar.
Amb la Mónica

Cebes de Figueres, en un super a Pune

Com esteu?

Bevent l'aigua à l'amebe fresca

Les prioritats són clares: el peató no és la primera.

Projecció actual de les futures restes d'un edifici?